Havia sentit parlar d'aquesta via i després de veure la ressenya vaig decidir trucar a la Marta i... Bingo!! No s'ho va pensar. I a més, encara no habíem fet cap escalada a la paret de l'Aèri de Montserrat. La Fraggle Rock va per l'esquerra d'una de les parets més impressionants del territori.
La fantasia estava asegurada!!
![]() |
| La vermella és la Fraggel Rock |
No va costar arribar a peu de via encara que era la primera vegada que pujavem per la canaleta d'accés. Quan vam arribar ens vam trobar que hi havia una cordada començant a fer-la així que vam haver d'esperar una estona. Pero l'espera no va ser del tot cómode ja que estavem asseguts en una repiseta petita que fèia baixada i era una mena de tobogan amb una caiguda d'uns 10 metres cap al bosc.
El començament de la ruta es fa des d'una R o sigui que ja podeu imaginar. Per sort no vam haver d'esperar molt. Vaig començar obrint en el que dèien que era el llarg més difícil, i certament ho era. És un 6b de 45 metres i finet a la part de dalt. Tant la Marta com jo vam flipar amb el mal que ens van fer els peus. El sol ens donava directe i la goma es calentava i a més eren cantos petits.
| Acabant el primer llarg |
Després d'un segon llarg curtet i més vertical però amb més canto que va obrir la Marta vem arribar a la 2a R. Al 3er, 4rt i 5è llargs vam anar fent tranquilament. En general no teníen res d'especial excepte una aresta molt guapa en el 4rt.
| Surfing on the wall |
Al començament del 6è llarg es trobava el pàs més difícil de la via. Era una espècie de bloc que li donava el grau de 6b al llarg i en el que vaig patir lo meu. Li tocava obrir a la marta i li va costar un parell de caigudes y perreo tirar endavant o més bén dit en diagonal que es com anava. Un cop fet el bloc el llarg continuava xinoxano sense més dificultat. Jo estava decidit a encadenar la fraggel rock o al menys a intentar-ho, és a dir, que m'estava prohibit dubtar i pernilejar. L'única possibilitat de no encadenarla era caient. Així que aprofitant que anava bé de coco tot va ser més fàcil. Vaig allargar la mà dreta a un còdol.
| Uns companys mol amables que fèien la via "Índi solitari" |
I la conversa interior va començar... - Merda!! No és tan bò com semblava. Uups anem al següent. Una romeria!!! mmmm m'estic inflant (miro avall) com caigui em menjo l'arbre (la reunió de la que acabava de sortir estava en una repisa ample amb vegetació cosa que li trèia la fantasy de tenir el pati mentre agonitzes però tot i així, agonitzava pk al sortir en diagonal, si quèia fèia un pèndol directe a les plantes i la botànica és el que menys em va agradar de bio) mmm ràpid solucions...si ajunto la mà, merdaaaa suo i em rellisca. Magnesi!! ah, si no en duc. Visca jo! A la dreta, m'he de tirar a la pedra aquella. Venga a moure el peu i ja la tenim. ufff però no s'ha acabat??- i amb un últim paset no tan difícil vaig sortir sense caure o sigui encadenant fins a la R6 on la Marta m'esperava. Només em quedava un llarg per encadenar-la i era el més difícil segons la ressenya pero no segons les piades d'internet. Marcava 6b+.
Aquest últim llarg era vertical i semblava que desplomava una miqueta arribant al cim. Vaig començar i només sortir hi havia una paset que vaig remontar sense complicacions. Llavors vaig anar tirant, es feia bé. Vaig seguir escalant tan concentrat i amb tanta tranquilitat que vaig comètre una imprudència. Diguem que no em vaig donar compte i em vaig oblidar de xapar un parell o tres de seguros, i no es que estiguessin a prop. El fet d'anar tan bé de coco em va jugar una mala passada i va fer que no em fixés en on era el proper seguro (qui ho hauria dit fa 1 any). Quan me'n vaig adonar i vaig mirar cap avall em va donar el subidón del moment pero vaig aconseguir calmar-me. El proper parabolt estava 2 metres a l'esquerra. L'únic que habia de fer era assegurar els moviments, anar tranquilament i no posarme nerviós. I així vaig aconseguir xapar. Llavors em vaig deixar les cordes vocals en un pseudocrit. Quedaven els últims 10 metres d'apretar una miqueta, però no per canto petit sinó per la verticalitat, i finalment vaig arribar al cim. Aquí el crit si que va ser real. L'havia encadenat!!! Estava mol content. El cim era petit, en forma d'agulla, les vistes éren genials, i amb voluntat havia encadenat una via llarga no del tot fàcil! Era el primer cop que feia això.
| Onde va la cabra!! |
| Monistrol des del cim |
| Tota la via així!! la ostia! |
La Marta també contenta, rient i partint-se. És així ella, és genial! Després vem rapelar fins a un collet amb la corda dels companys que anaven davant que ens van esperar per indicar-nos com trobar la canal de St.Jeroni, que era el camí de tornada i ens deixava molt a prop de Sta. Cecilia.
Tot i que l'ascenció va ser genial i va haber-hi fantasy de la bona, va ser una temeritat per part meva no xapar els seguros que tocaven i com que cada dia s'aprenen coses noves, m'ho guardo i hi reflexiono.
I aquí ho deixariem. Apaaa amants de l'aventura, fins la propera tongada de Fantasywall!!


